Seguretat aeroportuària

El mes passat amb el meu col.lega tornàvem d'Alemanya després d'haver treballat dur uns dies a aquell país mirant de vendre els nostres productes -- i per tant, havent fet allò que hem de fer ara per salvar el país: exportar.

A l'aeroport de Frankfurt, de sortida, passem com sempre el control de seguretat. I vet aquí que en passar l'arc sona l'alarma. En mi cosa normal: sempre em deixo algun objecte estrany a les butxaques. En el meu col.lega no tant, ell normalment té un trànsit més àgil per aquests indrets.

Tot seguit, la cerimònia habitual d'entregistrament. Però en aquest cas amb una minuciositat de forense. Els nostres vestits furgats, els nostres cossos tocats (fins i tot més enllà del que la seguretat demana, entrant ja les mans dels"segurates" molt a prop de les zones íntimes nostres. Jo vaig sentir uns dits lliscar cintura avall, molt avall, i el meu col.lega em diria després que fins i tot li van tocar les seves parts diferencials. Jo em pensava: si em toca un centímetre més avall, li clavo una plantofada. No vam arribar a tant, ni l'agent ni jo. Però vaja, se surt de la zona de seguretat amb la sensació que algú t'ha rebregat fins l'ànima.

El que sorprèn no és tant aquest show, sinó el fet que, com tothom sap, a cada país europeu les regles són diferents: de sortida d'un país vaig arribar a passar -sense adonar-me'n- un tallaungles a l'equipatge de mà. Sortint d'un altre vaig haver de tenir discussions metafísiques amb un segurata sobre si els 90g de mel que duia eren líquid o sòlid (vaig acabar facturant la mel i essent la mel l'únic bulto que van repartir a l'aeroport d'arribada. Era un vol de radi molt curt, i va ser tot un orgull tenir una cinta tota per a mi...). El que vull dir és que seria molt important, per una fluïdesa general de les coses, i del comerç i el turisme encara més, que a tot el nostre estimat continent hi haguéssin els mateixos estàndards de seguretat. Això seria un pas endavant per a tothom, perquè tothom es regiria pels mateixos paràmetres i sabria exactament per on van els "tiros". Crec que encara no som prou conscients que un bocinet del nostre PIB es queda entre escàners.

Viatjar amb avió ja fa temps que és una llauna. Les empreses han estandarditzat primer, i comodititzat després, tot el que fa referència al transport aeri de passatgers. I a més, per tot el reguitzell de mesures que se suposa són per a la nostra seguretat -no ho sé- i acaben sent un gran emprenyament -això sí que ho sé-.

Per tot plegat, cada vegada que escolto el clàssic "relax and enjoy your flight" quan ja estem a bord i ens hem enlairat, em sona com una gran ironia: aquí no hi ha on relaxar-se i l'únic que penses quan, anant per l'autopista albires el teu aeroport de sortida, és "tant de bo que tot passi bien depressa".

Consejos Recurrentes sobre la Internacionalización

LV publicaba domingo pasado otro de sus "sermones cíclicos" de un sesudo autor (creo que era el jefe de estudios de un gran banco, no me acuerdo) recomendando exportar y exportar para salir de la crisis. Nada nuevo. Hay que innovar y dar así valor añadido a nuestras exportaciones, puesto que masa no falta pero se echa en falta VAB. Nada nuevo pues. Lo que sí fue interesante (por repetitivo que sea un sermón siempre habrá alguna idea nueva aunque ésta tenga que buscarse con lupa) fue la idea de que el Gobierno no sólo debe facilitar la cosas con leyes y financiación adecuadas (vale, vale, ahora viene lo nuevo:) sino que debe de crear unas condiciones de competencia lo más fuerte que se pueda dentro del país, para así estar preparados a la hora de enfrentarse a los mercados exteriores. Fantástica idea, esta de ver la economía nacional como un "pool" de entreno y depués salir al cruel mundo a vender. Me ha gustado y le doy vueltas desde hace unos días. Lo dicho: en todo sermón repetitivo hay algo nuevo. Lástima que el sesudo predicador no haya abundado en esta idea, porque con la cantidad de monopolios u oligopolios más o menos encubiertos que hay en muchas economías (entre ellas la nuestra) seguro que se iba a caer más de un santo de su pedestal....

Manufacturing is back

Gotta write some English ow. I risk losing my zillions of readers in the English-speaking world and the NSA might loose track of my very interesting and strategic posts... hhhhh...

So this week's topic is manufacturing, specifically Europe's re-industrialization. By the end of 2012, the European Commission announced that manufacturing (in ther words, the whole of the manufacturing sector) must go up from current 16% to 20% GDP share in Europe.

Truth is, there has been much (perhaps too much) growing of the tertiary sector. Seen as ancillary to industry, it's a bit of a worry that this sector grows that much: manufacturing provides "real" jobs and accounts for many others along the economy's value chain as well. So no wonder the USA are striving for re-industrialization and so is Europe. Many decisions about location in the past as turned back today and much of the production process is coming back to the "developed" countries.

The two big industrial countries in the developed world are, no doubt, Japan and Germany. In this latter, the manufacture sector accounts for 22,5% of the GDP, with strong exports and huge sums being invested in innovation. Some German industries like Chemistry of Machine Engineering have export rates of above 60%. These figures are tempting to anyone...

What should we do here to get to that point? Well, it's clear that consistent policies and investments -from public sources first, then private investors will follow- are required. Long-term visions must be put into place. We have, in Catalonia, some strong points: the petrochemical sector in the south, the cluster of companies created around the Synchroton accelerator facility as well as an emergent biomedical sector in Barcelona. We must leverage on all that - and not on cutting salaries, for low wages scare high talent- to come out of the crisis reinforced as an industry location area.

In this direction goes the discourse of newly-appointed chairman of the Cercle d'Economia, Mr. Anton Costas. He specifically states that "Horizontal policies with the same stimuli for everyone have proved useless. He further favourishes vocational studies among the younger so that the industry will have enough manpower to resort to. Finally, he advocates for indirect government funding, even if this is in form of basic research. We can only hope Mr. Costas be heard from authorities...

Estratègies de la gran distribució

Fa unes setmanes apareixia una notícia interessant sobre el gran distribució: Lidl creix mes que mercadona (7,6 vc 6,7%) i en productes frescos. Ep! mercadona anunciava doncs que canviaria estratègia de producte fresc, que ara com ara és el que creix mes en tota l'alimentació.

Una altra tendència interessant: les marques blanques moderen el seu creixement i són més o manco un terç de les vendes en general, pero amb gran variació: a Dia el 55%, a Mercadona el 56% i a Lidl 80% -- això explicaria el seu creixement. El titular a LV era: "Les grans cadenes de distrib aposten pel producte fresc com a estretagia de creixement". Aquest producte contribueix al 53% del creixement de Lidl molt per davant de l'envasat.

Darrera tendència vista en el consumidor a la gran superfície: fer més compres però menys volum de cada compra. Per tant el granel "a dojo" que hauriem de dir nostradament) creix per davant del producte fresc envasat. Per tant, Mercadona torna al granel fent marxa enrere de l'envasat. Resum: en temps de crisi, "back to basics".